1
250 GÖRÜNTÜLEME
Tamamlandı
okuma zamanı
AA Paylaş

Sense sortida


Sortida a la muntanya, com cada cap de setmana, pare i fill agafen les seves corresponents cistelles i s’enfonsen dintre de la més gran, frondosa i alta muntanya, buscant l’ingredient especial pels seus plats favorits, un de molt peculiar i difícil de trobar, l’únic que es troba a la base d’un arbre, d’allò més particular i, que surt un cop ja mort. La nit anterior va ploure i, durant la setmana les pluges van ser bastant constants, serà un bon dia.


Inicien com sempre un per cada costat del camí, on primer han de saltar l’aigua que corre cap avall, per acabar recolzant-se a les branques d’un pi, cadascú el seu pi, per poder pujar el mur de terra que talla el camí de la muntanya. Un cop dintre el terreny es veu bé, ideal per trobar l’additiu, la temperatura és correcta, no fa gens de fred, és necessària, així i tot, una petita jaqueta, l’olor és profund, la pluja intensifica la terra barrejada amb les fulles caigudes pròpies de la tardor.


Ascendeixen, al seu ritme, l’home, gran i experimentat queda més endarrerit, les seves cames no tenen la força com a la seva joventut.


— Papà! Com va? Alguna cosa? — crida amb vagues esperances.


La resposta mai arribaria, ja havia quedat molt allunyat, va acabar pensant ell.


Avança, sol, apareix un altre camí, aquest ben moll, avança esquitxant-se, i un altre cop ha d’estirar les cames, cap dalt, embrincar-se al primer arbre que troba. A la cistella només en porta un parell, però encara cap d’especial. Ja queda menys per arribar a la zona més pura i rica, en canvi, haurà de fer la pujada més estricta i aguda, ho fa ascendint pel costat de la canal més ampla sense arribar a tocar el fang, trepitjant la mullada, però encara ferma molsa.


De cop es topa amb les taules, unes taules de fusta en mig el camí, col·locades horitzontalment per creuar-lo de manera més fàcil. Les taules indiquen que ja queda un últim esforç per arribar. Posa un peu a la primera taula; se sent el grall d'un corb; fa força per pujar, rellisca i cau suaument de costat, el cistell mig bolca; es torna a sentir el grall d’un corb; com no porta gran cosa no perd res del seu interior. Normalment, aquestes làmines de fusta estan preparades contra relliscades, per altra banda, sembla que ja són massa velles per mantenir les propietats originals, ara tenen una superfície viscosa i llisquívola.


Envolta les taules per la molsa, ben xopa, del costat i, a la seva esquerra, entra a la millor àrea de la muntanya, es reclina sobre un pi i descansa un breu moment. De sobte, se sent un soroll de cascavell, no el típic que porten el bestiar penjat del coll i que fan soroll en caminar o moure’s fent el típic moviment de vaivé, és un soroll que genera una petita melodia, amb ritme: un, dos, un, dos, tres, quatre, tres, quatre, moviments precisos, com si fos la introducció o fins i tot la part final d’una nadala.


Se separa de l’arbre, mira a un costat, no veu res, mira a l’altre costat, res estrany, però estaria de sort, veu un arbre caigut mort de fa molt temps, allà trobarà el seu obsequi. Abans que pugui fer qualsevol pas, es torna a sentir la mateixa melodia, cascavells, un, dos, un, dos, tres, quatre, tres, quatre. Acaba fent el pas, s’accelera internament i, mira dos cops, aquest cop en totes direccions cap a dalt, avall, dreta, esquerra, gira fins i tot el cos, i res, sense despistar-se del seu objectiu torna a localitzar l’arbre mort i avança lentament. Quan el té a dos pams s’agenolla, l’investiga amb delicadesa, s’escolta una espècie de gruny estrany de bastant lluny, però que s’aproxima cada cop més, cada cop és més fort el rondineig.


S’accelera molt, li cau la navalla en mig de l’arbre, ja mort, nerviós s’aixeca i es gira sobre si mateix ràpidament, veu a uns cent metres avall una bèstia enorme de més de 2 metres, voluminós, semblant a un os bru, amb pèl rígid i ferm per tot arreu que sembla que talli en fregar-lo, es manté de peus a dues cames amb grans peülles sobre el terra mullat, amb cap de porc senglar ulls petits, morros grans, allargats i punxeguts, plens de sang, una sang que goteja lentament.


Es queden els dos aturats mirant-se cara a cara, i quan ja reacciona el cervell dona el típic senyal de sortir corrent, a la vegada la fera inicia la marxa, les botes a aquest moment ja han acumulat suficient terra i fang perquè el seu pes ja sigui considerable, arriba a la gran canal i la seva bota dreta queda enganxada al fang, tira fort i cau, les mans se l’omplen de fang, el monstre gruny, aixeca la pota i l’atrapa, PAM!




Desperta, sufocat i amb el cor a mil, a l’escriptori del seu despatx, a la feina. Mira el dia i l’hora al monitor de davant seu: 31 d’octubre, les 21:16 h. No hi ha ningú, és tot fosc. Mira al costat esquerre res, mira a la dreta res, no troba la seva ampolla d’aigua, està assedegat, s’aixeca de la cadira, obre els llums del passadís i es dirigeix a la cuina.


Encén les llums, apaga l’aire condicionat, 16 °C, obre la nevera i, abans que pugui abaixar el cap per veure si hi ha alguna cosa per veure, s’escolta una melodia, una melodia en forma de cascavells i amb un ritme marcat: un, dos, un, dos, tres, quatre, tres, quatre. Mira a través de la porta a l’interior del passadís, no veu res, tot en calma, torna a la nevera, hi ha una forta olor desagradable, com a carn podrida, ja passada en temps, morta, però no la localitza. A la porta de la nevera només queda una ampolla petita d’aigua, l’agafa i fa un glop gran, quasi se l’acaba de cop. Es dirigeix al lavabo, ha de rentar-se la cara, encara no s’ha espavilat del tot, abans de posar la mà a la maneta de la porta corredissa, se sent un altre cop una petita melodia, la mateixa que abans, cascavells, un, dos, un, dos, tres, quatre, tres, quatre, es gira no hi ha ningú. Estira de la porta i l’obre, a l’esquerra té el rentamans, obre l’aixeta, nota una olor forta, a tancat, però amb una barreja de terra mullada, típica de la tardor, aixeca el cap per mirar-se al mirall, distingeix una forma punxeguda, goteja de sang, cau immediatament, PAM!


Desperta, al llit, però no al seu, al llit d’una habitació que no és la seva, sembla un hotel, és l’habitació d’un hotel confirma observant el voltant, mira a l’esquerra hi ha un llit, sense desfer, mira enfront, un rentamans amb un mirall i a sobre una televisió petita, al costat de l’altre llit una finestra petita que dona al carrer, a la seva dreta, la porta, d’on penja la típica placa de no molestar en color vermell i de l’altre costat netejar en color verd.


Sona el mòbil que hi ha a la tauleta de nit, rep un missatge del seu amic que ja l’està esperant per sopar a l’hamburgueseria del costat de l’hotel, a mà dreta, l’indica amb una emoticona, hora i el dia del missatge: 31 d’octubre, les 21:16 h.

Es corda les sabates i baixa, surt al carrer gira el cap a la dreta i just el primer establiment veu el local, entra, el reconeix, és el seu millor amic del col·legi, amb el qual ha compartit tot, amb el que va fer les primeres bogeries dintre i fora de l’institut, i que ara un cop adults, a vegades continuen fent-les a manera d’escapatòria. El saluda amb una forta encaixada de mans.

— Què tal Anton?


— Molt bé tio! Amb molta gana, demanem de pressa que he quedat després! — Contesta sense treure el cap de la carta.


Demanen dues hamburgueses completes amb extra de formatge, sopen gairebé sense intercanviar paraules, el seu amic no va treure els ulls de la pantalla del mòbil. S’acomiaden amb una altra encaixada de mans.


Torna a l’hotel, puja a la primera planta, habitació 116, treu la targeta per col·locar-la sobre el lector, abans que faci el típic clic en verd, comença a sonar una melodia, una melodia en forma de cascavells i amb un ritme marcat: un, dos, un, dos, tres, quatre, tres, quatre. Acaba el so, conjuntament amb el clic en verd i s’obre la porta, mira dintre abans d’entrar, però és fosc, ha de posar la targeta al lector de l’electricitat, ho fa amb delicadesa, no hi ha ningú, tot tranquil. Entra, s’estira al llit. Es queda adormit.


Se sent, una altre cop una melodia, la mateixa que abans, cascavells, un, dos, un, dos, tres, quatre, tres, quatre. Obre els ulls, està al llit estirat de cara a la paret que dona a la porta, es gira, molt lentament, es gira completament mirant al llit del costat, hi ha algú dintre, s’apropa tot sortint del llit, els seus ulls es fan enormes, és el seu amic desfigurat cobert de sang amb els ulls petits, els morros grans i allargats, el cos cobert de pèl rígid i ferm.


01 de novembre, les 00:16 h.


Sona el mòbil, rep un missatge:


Sense sortida.

18 Aralık 2022 00:00 2 Rapor Yerleştirmek Hikayeyi takip edin
1
Son

Yazarla tanışın

David Martín Hola soy David, mucha gente me conoce como FuckingStone, P*utaPiedra, JodidaPiedra o simplemente Fucking. Nacido entre montañas vengo a escaparme y respirar aire puro escribiendo mis notas, notas de papel, notas que suenan hasta llegar a la cima donde el aire ya no es puro porque nadie escucha.

Yorum yap

İleti!
Fernando García Fernando García
és un escrit sublim, gràcies per pujar-ho
February 20, 2024, 00:51

~