leni Marlene Poblet

Una història nostálgica sobre l'oblit. Portada dibuixada per Max Poblet


Conto Todo o público. © Marlene Poblet
Conto
1
127 VISUALIZAÇÕES
Completa
tempo de leitura
AA Compartilhar

MÚSICA

Una gota de pluja llisca ràpidament pel vidre tancat i humit de la finestra netejant tot el pol·len que han deixat caure els arbres els últims dies. Sembla que entre totes les gotetes que cauen intentin fer una cursa per veure quina de totes és la més rapida i arriba abans al terra. Miro més enllà i veig un immens camp verd fosc que solia ser un camp verd clar, un camp brillant a la llum dels rajos del sol a l’estiu. L’arbre s’ha quedat sec i sol. No té cap fulla taronja que doni un color especial al parc. Ara són totes marrons i estan cobrint el terra. Cruixen quan els nens petits passen jugant pel damunt mentre les seves mares els criden perquè no ho facin.

M’aixeco de la cadira i agafo la manta que va fer-me la meva àvia i que trobo al damunt del sofà. M’envolto amb ella i surto al porxo de casa. L’aire fresc m’entra pel nas i aspiro amb força l’olor de la humitat i la pluja. Escolto com plou i les gotes cauen al sostre de casa tocant una música sense compàs, però dolça. Miro el cel gris i penso que després d’una turmenta com aquesta s’aixecarà el sol més radiant que mai i això em fa somriure.

Recordo quan em portaven a jugar al parc de petita. Quan corria amunt i avall pels carrerons de pedres i quan feia la croqueta pels turonets verds. Quan els meus avis m’espitjaven als gronxadors i pujava tan amunt que creia que si estirava la mà tocaria el cel. Quan em tirava pel tobogan en forma de cargol una i una altra vegada. Quan jugava a fet i amagar amb el meu germà i els nostres amics i només teníem aquell vell arbre per amagar-nos. Quan escalàvem fins agafar tots els fruits i els llançàvem. Quan em cridaven per anar a berenar i em donaven un petit entrepà de formatge i pernil dolç. Quan em donaven els diners justos per anar al petit quiosc d’en senyor Pere per comprar un petit llibre d’una col·lecció que sortia cada setmana i em llegien abans de dormir.

Quan era una mica més gran el meu avi em va ensenyar a tocar la guitarra sota aquell arbre, asseguts al banc. Va tenir una gran paciència amb mi, jo sempre em distreia, però en vaig aprendre i vam acabar tocant tots dos junts rodejats d’un munt de persones que cantaven al so de la música que fèiem.

M’agradaria tornar a ser tan petita una vegada més. No tenir obligacions ni feina. No haver de fer res. No tenir preocupacions. Només jugar, pintar sortint-me de la ratlla, acumular piles i piles de joguines a l’armari. Disfressar-me cada dia amb la roba de la meva mare. Menjar tones de caramels i xocolata fins que em facin mal les dents, jugar amb els cotxes de joguina, fer carreres fins a la font del parc amb els meus amics. Saltar sobre els bassals de fang i tacar-me tota la roba i canviar-me d’amagatotis.

Miro el rellotge i m’adono que han passat dues hores. Em fa riure pensar que porto pensant en la meva infància tanta estona. Em sento al balancí blanc del porxo i penso en la meva família quan un raig de sol m’enlluerna la cara a la vegada que sona el timbre de casa. Ja és aquí. M’aixeco ràpidament i el veig plantat a la porta amb la seva guitarra a la mà. Caminem amb tranquil·litat fins al parc sense dir res. Seiem un cop més al banc i veig que les flors de l’arbre estan florint d’un color rosa preciós mullades per la pluja.

Comencem a tocar però només escolto la meva guitarra ressonant per tot el parc. Miro al meu costat i no hi ha ningú.

17 de Março de 2020 às 14:49 0 Denunciar Insira Seguir história
1
Fim

Conheça o autor

Comentar algo

Publique!
Nenhum comentário ainda. Seja o primeiro a dizer alguma coisa!
~

Mais histórias

2 x 2 2 x 2
O gorro, o cachecol e uma jaqueta amarela vibrante O gorro, o cachecol ...
Vermelho Tinto Vermelho Tinto