Histoire courte
0
6.3mille VUES
Terminé
temps de lecture
AA Partager

Com una flor de primavera...

Amb l'olor de les gambes que es torraven a la planxa de la terrassa i el deliciós aroma del seu genial caldo vaig tancar la porta de casa al meu darrere i vaig somriure.


El sol em tocava amb força la cara com una carícia lenta i dolça. Es notava la bona temperatura de l'ambient al cos i tot tenia un color groc ataronjat especial que es dibuixava en un quadre davant dels meus ulls.


Vaig començar a passejar pel carrer, descalça, notant la cremor de l'asfalt sota els meus peus i sentia la seva veu com si fos allà mateix dins del meu cap 'que et faràs mal als peus, nena', però allò que podria sonar com una reganyina no era més que una preocupació disfressada oculta amb un tendre somriure.


Sentia com si caminés al meu costa, en silenci, gaudint de la increïble vista que teníem. De fet, no era gran cosa; una casa en construcció i el bosc més enllà, però la seva companyia m'omplia d'ànims i de somnis. Coneixia la seva història i sabia que ella havia pogut amb, amb absolutament tot. La seva testarrudesa, el seu fort caràcter i les seves ganes i vitalitat l'havien construït com a persona. Com una petita planta que supera fortes turmentes i ràfegues de vent i, tot i així, contra vent i marea, creix més forta que mai, més bonica que cap altra. Gràcies a les turmentes, ella era qui és.


A mesura que seguia caminant m'endinsava al bosc capficada en els meus tímids i més recòndits pensaments notava més i més la seva presència amb mi. No dèiem res, simplement estàvem, simplement existíem en aquell moment i vaig pensar qur encara que una persona no sigui amb nosaltres pot seguir existint no només dins nostre, en totes les coses que ens recorden a ella. Un penjoll, una flor, una pel·lícula...


Sense adonar-me'n m'havia endinsat en el petit bosc passejant pel caminet de pedretes i baixos arbres. Sentia els animalons i els petits insectes sota els meus peus i la seva mà agafada de la meva; la seva mà suau i rugosa plena d'anells. Tenia un molt peculiar que mai no podré oblidar. Era un anell daurat amb un símbol de dos peixos, un petit detall que la formava. Una de totes les peces del trencaclosques.


Vaig trobar unes flors de tija llarga i verd clar. La punta estava descorada amb flors grogues salvatges que creixien com la natura els demanava. Eren flors altes d'un color intens, d'un color que transmet força i calma.

Intentant arrancar una de les tiges vaig caure de cul a terra i vaig veure el seu rostre mirant-me i rient-se tal com jo ho estava fent. Em vaig llevar del terra i vaig treure unes petites tisores que portava per tallar les flors amb cura. Les tiges seguien sent de tall llarg perquè volia que lluïssin al damunt de la xemeneia, el punt que ens donés tanta força com tenia aquella planta de fortes arrels.

Quan ja tenia tot un grapat em va envair un sentiment de nostàlgia que queia sobre les meves espatlles. Era un sentiment amrag i dolç alhora, una barreja de felicitat i tristesa que s'unien dins meu creant-me un plaer i un record.


El dominó, les puces al melic, els llençols, els roncs, el seu exquisit menjar, la llet amb mel, els Nadals, els torrons...


A poc a poc vaig arribar a casa i vaig veure el meu rostre al mirall i la meva sorpresa va ser grata al trobar el somriure més gran que havia vist mai en mi. Les galtes vermelles i els ulls una mica humits.

Al seure a taula vaig menjar aquell saborós caldo que feia per última vegada i tot el popurri de sentiments es van convertir en un preciós record tendre mentre mirava les llargues flors lluint damunt de la xemeneia. Allò que havia començat com una simple flor s'havia convertit a poc a poc en ella.


Per la iaia Pepita.




24 Novembre 2020 17:08 0 Rapport Incorporer Suivre l’histoire
2
La fin

A propos de l’auteur

Commentez quelque chose

Publier!
Il n’y a aucun commentaire pour le moment. Soyez le premier à donner votre avis!
~