leni Marlene Poblet

*Humor negre sobre el coronavirus*. Un home lluitarà contra l'adversitat per poder fer La Calçotada.


Action Tout public.

#apocalipsis #comedia
Histoire courte
2
3.4k VUES
Terminé
temps de lecture
AA Partager

25 març 2020, Barcelona

Fa quatre dies que estem confinats a casa. La meva filla Patrícia, el meu fill Daniel, la meva dona Rosa i jo. El coronavirus s’ha estès per tota Catalunya. El nostre país està en perill. Barcelona és un caos. Quan miro pel balcó veig la rambla buida de turistes. Això és un alleujament.

Pateixo per la calçotada de dissabte. Un cop a l’any quedem amb els amics i la família i ens reunim tots a la masia d’en Oleguer per fer la calçotada i cap virus xinès podrà parar-me. La meva dona intenta dissuadir-me i insisteix perquè truqui per cancel·lar la reserva. La meva filla m’ha dit que no vol anar-hi i el meu fill s’ha muntat una armadura per cada dia de la setmana amb el paper de vàter que va comprar la meva dona al Mercadona. Tenim existències per quedar-nos el temps que faci falta a casa però tots sabem que no podem faltar a la calçotada.

La meva filla està mirant una sèrie de Netflix.
-Nena, que cony estàs mirant? –sento al seu costat.
-Una sèrie romàntica.
-És de xinos. –dic perspicaç.
-No comencis, papa. –em contesta, amb la seva inconsciència adolescent.
-Tu saps com estan allà?
-Constipats.
-No, nena, no és un constipat. És molt més greu. La gent està morint. Primer van començar a matar-se entre ells i ara han vingut a Catalunya a matar-nos a nosaltres.
-Vols deixar de dir burrades?
-No són burrades. Barcelona era maca fins que es va omplir de xinos.
-Ets un racista.
-Sóc racista per voler caminar per la rambla sense haver de fotre empentes a tots els guiris? Sóc racista per voler prendre una cervesa tranquil·lament al Zurich sense que em cobrin tres euros? –la Patricia comença a rebufar- Vinga, home!
-Ets un racista perquè creus que mirant una sèrie de Netflix ets pots contagiar. Ets un dramàtic i un exagerat, papa, a més...
-Papa! –em crida en Daniel des de la cuina. -És l’Oleguer.
M’aixeco i vaig cap a la cuina. El meu nen està agafant el telèfon i me’l dóna. -Ei! Oleguer, com va? Preparat per dissabte o que? He pensat de portar-me la bufanda del Barça i ja te la deixo pel partit. Ara, com me la taquis de romesco et foto una castanya que t’envio a Pedraforca.
-Hola, hola. Escolta, Tomeu, et truco per dir-te que serà millor que avisis a la teva família que dissabte tancaré el local. Ho sento, però ho veig molt fotut amb tota la liada.
-Oleguer, no em prenguis el pèl, eh. –ric, sospitós.

-Porto tancat dos dies. Durant l’última setmana no ha vingut ningú, estic perdent temps i diners. Quan es calmi la cosa et truco i la feu.

-Com que tanques? I la calçotada on la fotem, cabró?- començo a empipar-me. Sento la suor caure’m pel coll.

-Tomeu, que no tinc ni pa. Que el mercat està buit i no vull agafar el cotxe i fotrem 30 kilòmetres per anar a buscar uns calçots.

-Jo tinc el supermercat aquí al costat de casa. Mira, Oleguer com no fem la calçotada el dissabte no torno al teu local.

-No siguis dramàtic, home. La gent està espantada. Recomanen no sortir de casa i no obrir negocis.

-Oleguer, no fotem que som amics des de fa vint anys, ja. A mi no em deixes sense calçots.

-Mira, si vols fer-la, tu sabràs però jo no hi vaig. Vine per les claus dissabte al matí i ja us ho munteu, a mi no em fotis en fregats. –penja el telèfon.

Respiro profundament. L’únic que he de fer és anar a buscar calçots al mercat i dissabte portar-los al local. Tranquil·litzaré a la família si saben que els he comprat jo. Em poso l’abric.

-On vas, Tomeu?- diu la Rosa sortint del lavabo.

-Surto un moment a buscar els calçots per dissabte.

-Que dius tu ara? Com que surts? Que no veus les notícies o què?

-Rosa, que l’Oleguer ens deixa el local però no té calçots. I sense calçots no tenim calçotada, dona.

-Me la bufa no fer la calçotada, Tomeu, estàs boig.

-Que te la bufa no fer la calçotada? Des de quan?

-Doncs des que ens han posat en quarantena a Barcelona! –fot un crit.

-No et reconec... Això ho han fet pels guiris que estan de vacances. Així no contagien a ningú.

-La mare que et va parir... Mira, fes el que et doni la gana però com et senti esternudar, dorms al carrer.

-Tranquil·la, que prenc precaucions.

Em poso la mascareta, una gorra del Barça i uns guants de làtex. Porto el desinfectant a la butxaca i les ulleres de sol. Estic preparat. Obro la porta de casa i surto al carrer. Feia temps que no sentia l’aire contaminat dels carrers de Barcelona als pulmons. És agradable. La rambla està deserta. No hi ha una sola ànima. Començo a caminar cap al súper. Penso en tot el que necessitarem dissabte. De cop, sento unes passes que venen cap a mi. Una parella passeja un gos. Porten mascareta però veig de lluny que no són estrangers. A mesura que camino em trobo a més gent, carreguen bosses plenes de paper de vàter. Vénen del súper. Sento parlar uns anglesos davant d’un hotel. Estan fumant i riuen. Canvio de carrer per precaució. Els anglesos amb tanta pluja arriben a Catalunya amb més radiació que a Chernobyl.

Em trobo amb una fruiteria i miro des de fora si tenen calçots. Podria estalviar- me temps.

-Hola!- miro al taulell i veig una xina amb mascareta que em saluda. Surto corrents carrer avall. M’he lliurat. Tinc sort de ser ràpid i previngut. Qui sap què hauria passat si arribo a entrar. No estem segurs. El cor em batega amb força de l’ensurt. Respiro profundament i segueixo caminant.

Arribo al súper i encara hi ha gent valenta que ha vingut a comprar. Hi ha molta gent gran. Sembla que alguns tenen pressa per reunir-se amb el jefe. Busco els calçots. No vull estar més temps del necessari exposat al virus. Quasi totes les estanteries estan buides. Em dirigeixo al passadís de la fruita. Només queda bròquil. Això ens hauria de servir per adonar-nos que ni tan sols durant una situació d’emergència com la que estem vivint la gent no està tan desesperada com per menjar-se aquest tros de castanya que fot pudor a peus suats. No veig calçots enlloc.

-Perdona- dic a un treballador. S’acosta a mi i jo m’allunyo. Em mira estranyat. Es torna a acostar i jo em torno a allunyar. S’acosta. M’allunyo. S’acosta. M’allunyo. Amb la tonteria hem recorregut mig passadís marxa enrere. Estenc el braç perquè entengui que no el vull tenir a prop.

-On són els calçots?

-Ho sento. La gent està arrasant amb tot el que pilla, tiu. Només queda el bròquil.

-No m’estranya. –confirmo. -Però heu de tenir més menjar al magatzem, oi?

-Sí, anem reposant quan veiem que ens quedem sense res, però veient com està el pati ens quedem sense personal per reposar-ho tot.

-No m’expliquis ta vida. Mira’m, si us plau si teniu calçots al magatzem.

-Ho dubto.

Me’l quedo mirant. Ell em mira.

-Estic bastant segur que no n’hi ha.

-Però no ho saps al cent per cent.

-No, però sí al noranta-cinc.- somriu. M’està vacil·lant. Me’l quedo mirant. Ell em mira. El segueixo mirant.

-Vaig a mirar-li i així ens assegurem, eh.

El xaval marxa cap al magatzem i penso que el millor lloc per esperar-lo és al passadís del menjar ecològic. No sol haver-hi gaire trànsit. Quan hi arribo no em sorprèn veure que les estanteries estan plenes.

-Disculpi, no en queden de calçots.

-Ja ho has mirat bé, xaval?- interrogo.

-Cent per cent segur.- somriu. Impertinent.

Surto del súper amb les mans buides. No sé on cony comprar calçots. La situació em supera i començo a pensar que potser és millor menjar només carn. Em venen imatges d’altres anys a la ment. Un dia assolellat. Tota la família al voltant d’una taula enorme. Tots portem pitet.

La salsa romesco descansa sobre la taula dins un pot de ceràmica. La iaia es posa la dentadura. Ha vingut preparada. Sento l’olor dels calçots fets a la brasa.

Sóc el cap de taula i obro jo el dinar. Agafo el primer calçot. Estrenyo amb força la punta i estiro amb delicadesa la part torrada. Em cremen els dits. Suco amb el romesco. El color tarongí reflecteix la llum del sol. Aixeco el cap i tanco els ulls. Mossego i noto el gra del romesco a la boca i el tendre calçot al paladar.

Ja sé on puc aconseguir calçots. M’eixugo la baba amb un mocador i em desinfecto les mans. Sé que serà perillós però m’he d’arriscar. Ho he de fer per la meva família. És tradició. Ho faré per La Calçotada.

Camino amb decisió fins a la fruiteria de la xina i entro donant-li l’esquena.

-Hola!- em saluda de manera descarada. No li tenen por a res.

Dono la volta a tota la botiga i, com una aparició divina, un fluorescent comença a fer pampallugues just al damunt dels calçots que jeuen tranquils, aliens al caos de la ciutat. Somric.

-Un cop de mà?- sento l’alè de la xina darrere meu i m’espanto. D’un salt m’allunyo i agafo una bossa de calçots. Començo a córrer i li deixo els diners al damunt del taulell. Quasi no tinc alè. Segueixo corrent rambla amunt sense aturar-me. Sé que ho puc fer. Passa pel meu costat una ambulància. Els italians han arribat a Barcelona. He de córrer més de pressa que mai. Arribo al portal i em desinfecto les mans. Pujo al pis. La meva família està asseguda al sofà mirant una sèrie de xinos. Com els calçots, són aliens al caos. Corro cap a la dutxa.

-Tomeu!- sento a la meva dona cridar-me.

Ja estic net i descontaminat. Sóc un heroi. He salvat La Calçotada. Somric. Sabia que era capaç de fer-ho.

-Tomeu, han trucat els teus germans, que diuen que no venen. I la teva tieta diu que millor es queda a casa amb la iaia.

Abraço la bossa de calçots.

-Tomeu, que t’estic parlant.- insisteix la Rosa.

-Rosa, he vist xinos.

-Deixa de fer el babau. He parlat amb l’Oleguer i hem quedat per fer-ho al setembre.

La meva família no sap que m’he arriscat tant, és millor no preocupar-los. Agafo aire i intento tranquil·litzar-me. Avui soparem calçots i serà com si no passés res. Necessitem una mica de calma i tinc la sensació que si jo no l’aporto no ho farà ningú i entrarem en pànic. Miro el Daniel i em somriu. Algun dia se n’adonarà del que he fet per ell. La Patrícia s’acosta i obre la bossa de calçots. Sabia perfectament que ella m’entendria millor que ningú. Ho estava desitjant. És igual que jo. Els dos gaudim com nens quan mengem calçots amb romesco.

-Papa, t’has deixat el romesco.

Merda. He de tornar a sortir.




12 Juin 2020 18:01:48 0 Rapport Incorporer Suivre l’histoire
1
La fin

A propos de l’auteur

Commentez quelque chose

Publier!
Il n’y a aucun commentaire pour le moment. Soyez le premier à donner votre avis!
~