La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d’aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d’amnèsia.
En aquells instants no vaig saber apreciar el que va ser obrir el ulls i trobar-me abruptament amb la realitat, tot era confús, el sentit de escalfor, el soroll llunyà d’un xiulet, l’olor particular d’hospital, tots els meus sentits em deixaven atordit. Vaig obrir els ulls al reconèixer un tacte a la mà esquerra, una senyora amb els cabells negres i els ulls verds, tan cristal·lins com cansats, em mirava com si fos un tresor que anés a desaparèixer. Vaig tardar uns segons a reconèixer aquella dona i seguidament tot em va semblar desconegut.
—Mama?— el món va donar voltes, ma mare es va apropar a mi amb tanta rapidesa que ni vaig adonar-me que em parlava.
—Sergi no et moguis, tranquil, ets amb mi, estàs bé, estàs bé.
Tot i que el seu to intentava ser tranquil·litzador, els meus nervis disparaven les alarmes a dins el meu cap.
—On sóc? Què… què ha passat?
—Ets a l’hospital, no et preocupis. No recordes res d’aquesta setmana?
—Què? No...— de cop i volta em va venir una imatge al cap, una imatge d’una noia, la meva millor amiga— On és la Marina?
Al record la Marina i jo discutíem, en un lloc fosc, desconegut i humit. Ma mare va quedar trasbalsada, em va agafar de les espatlles i em va empènyer amb cura fins que la meva esquena va tocar la llitera d’hospital.
—Sergi… la Marina no… no ha tornat.
—Tornar d’on?— recordo les paraules de la mare quan em va explicar que portava desaparegut una setmana, i que la Marina també havia desaparegut tres dies després.
Recordo la por, l’angoixa i la incapacitat que vaig sentir per donar la cara a aquella realitat. Després d’una estona en què la meva mare no va fer més que plorar, va venir un infermer per preguntar-me com em trobava. La meva mare li va comentar la meva amnèsia. El noi li va contestar que a qui li preguntava era a mi, i que jo era prou capaç de respondre.
Els dies següents van ser de constants preguntes dels policies, però donada la llacuna dels meus records, a part d’aquella discussió, les autoritats van donar per perduda la possibilitat que arribés a recordar alguna cosa.
Cap al setè dia, tot era aclaparament. Ma mare no deixava que ningú em vingués a veure amb la teoria que podria arribar a tindre un col·lapse mental. Les úniques coses que arribava a fer eren mirar per la finestra, intentar conversar amb la mare, i debatre internament sobre quines coses havien passat durant la setmana que havia desaparegut. No recordava res, i allò era del més frustrant.
El dia següent va venir un home vestit amb una bata blanca, va rondar pel meu voltant uns segons, i tot seguit digué:
—Estàs de meravella. Torna cap a casa i fes una mica de repòs. És millor la comoditat d’una llar que un hospital ple de malalts —va esmentar amb un somriure.
La tornada cap a casa se'm va fer llarguíssima. L’entrada de l’edifici estava plena de periodistes amb la fam d’alguna notícia que valgués la pena. Recordo el moment de passar i rebre flaixos de tot arreu mentre em cridaven on havia estat i què li havia passat a la Marina.
A casa tot va seguir com sempre. La meva mare vigilant tot el que feia, el meu pare passant de mi a totes hores mentre es passava el dia enganxat a la televisió amb algun programa d’esports.
Al cap d’un temps vaig convèncer a ma mare que em deixés anar a casa de la Marina, per veure si allà era capaç de recordar alguna cosa.
Però en arribar, em vaig trobar amb un noi davant la casa llançant pedres a la finestra de la Marina, que en veure’m va exclamar:
—Hola Sergi! Que saps on és la Marina? —era un noi alt, amb els cabells llargs i tenyits de blau.
—Qui ets tu? —vaig preguntar al desconegut.
—Soc en Dominic, el xicot de la Marina. No et deus haver oblidat de mi, oi? —va dir, no gaire equivocat.
Naomi Pierze
