u16015102151601510215 Julián Juan Lacasa

Magdalena Serra, antes cómic y ahora novela, continúa sus aventuras seis años después de la última. Sigue con su novio Jojo, sus amigas Georgette y Anaïs, y aparte está Christine, la ex novia de Jojo, con su hija adolescente Annick y con Christine que se echa novia. También Sílvia, la hermana de Magdalena, que viene a Paris a vivir con su novio Xavier.


Romance Erótico Sólo para mayores de 18.

#Magdalena-Serra
Cuento corto
0
2.2mil VISITAS
Completado
tiempo de lectura
AA Compartir

PROYECTO MAGDALENA SERRA Y MÁS PROBLEMAS DE LA VIDA (català)

Primer capítulo, en su VO en catalán, de las nuevas aventuras de Magdalena Serra, su novio, su hermana y sus amigas, antes en cómic y ahora en novela, todavía en proceso de escritura.

LA CHRISTINE CANVIA LA SEVA VIDA AMOROSA


Han passat sis anys des de la darrera aventura que jo vaig viure, i que els vaig explicar, sigui en còmic o en novel.la. Em dic Magdalena Serra, nord-catalana, nascuda a Perpinyà, resident a París...

Porto ulleres, ulls blaus, cabell bru i llarg, 1’75 d’alçada, vesteixo amb roba elegant, però no pas recarregada ni d’aqueixa gent de classe alta.

La gent que em llegeix, sap que jo surt amb un noi meravellós dit Josep Malgrat, conegut pel sobrenom francès de Jojo. Gairebé una dècada junts, tot i que cadascú a casa seva, perquè tenim la màxima de que una relació de parella rutlla molt millor així, com en Woody Allen i la Mia Farrow al seu temps. I no vol dir que ens estimem menys, ben al contrari, som feliços i així, quan no tenim feina, podem gaudir de la companyia i l’amor de tots dos.

Els personatges de la novel.la anterior han evolucionat, com a nosaltres i com el planeta sencer.

Jo faré la narració com a sempre, i els asseguro que tindrem moltes sorpreses, igual que les que ens dona la vida mateixa.

Aquella nit, després d’arribar cap a casa, truco pel mòbil, amb vídeo, al meu xicot, en Jojo, que ja hi ha arribat a casa seva.

–Bona niiiit, Jojo, estimat –li dic amb una veu dolça, gens cursi, i faig el millor dels meus somriures.

–Bona nit, Magda, reineta –em va dir amb la seva veu suau de vellut, i també el seu millor somriure.

–Feina dura avui també, oi que sí?

–Ui, i tant.

–Doncs, mira, aquest vespre m’ha trucat l’Annick, la filla de la Christine.

–Ja. Què volia? –va dir en Jojo, tot volent fingir indiferència, tot i que cada cop que sent el nom de la seva ex xicota, la Christine, li ve la tremolor.

–Doncs, que em va explicar una cosa del tot desconeguda de la seva mare...

–Qual? Que s’ha fet de la secta del maharajà de Rawalpindi, oi que sí?

–va ironitzar en Jojo, acostumat a les excentricitats de la Christine.

–No, res d’això. Ara t’ho explico, i et quedaràs bocabadat.

–Bocabadat ja em quedo, cada cop que sento parlar d’aquesta paia...

–en Jojo es col.loca millor dins el seient per sentir les noves anècdotes estranyes d’aquella noia que va conèixer dins un festival de música clàssica, la gran passió del meu xicot.

Jo començo el meu relat, i tenim que canviar d’escenari i anar-nos corrents cap a la casa de la Christine i l’Annick, la seva filla.

L’Annick, la filla de la Christine. Annick ja té 16 ans, ja és tota una dona, adolescent, maquíssima i amb molt de semblant amb la seva mare: pel-roja, cabell llarg i ulls blaus. Annick hi anava acompanyada d’un noi, el qual ella portava agafat per la mà, deixant tota la iniciativa a la noia.

–Ja hi hem arribat, Mathieu –va dir Annick. Continuava portant el noi, diguem des d’ara en Mathieu, cap a la seva habitació.

–Molt bé, ja tenia ganes –deia en Mathieu, mirant-se la seva companya de classe i xicota amb desig sexual gens dissimulat.

L’Annick es va tornar cap a ell, va somriure, li va abraçar i li va fer un petó perllongat.

–Ganes? Ai, amor meu, ets un sol –després d’això, el petó va durar vint segons.

Tot seguit, la noia va continuar portant-se el noi cap al seu destí.

–Som-hi, maco! Tinc ganes de fer l’amor amb tu. T’ho passaràs bé.

Van entrar cap a l’habitació de la noia. La típica habitació d’adolescent, amb pòsters, detalls de noia d’aqueixa edat una mica recargolada... Van asseure’s damunt el llit.

Annick va tornar a fer un petó llarg al Mathieu. Tot seguit, va posar les seves mans a la vora del cap d’ell, tot mirant-s’ho amb amor absolut.

–T’estimo, Mathieu. No soc d’aqueixes ties que ja diuen amor etern, però, mentre que hi siguem junts, et diré això.

El noi se la va mirar també amb amor, amb l’amor sincer dels adolescents, però això sí, volia que la noia digués totes les bajanades amoroses típiques mentre estigués amb ganes de sexe. Una estratègia que la qual l’Annick, tot i ser una noia molt intel.ligent, no sembla conèixer dels nois.

En Mathieu se’n va mirar el llit, i va pensar que era massa estret per tots dos, així s’ho va dir a la noia.

–Que no és massa estret el teu llit, amor? És un llit o una taula de planxar, oi?

–Home, que no voldries el llit de Napoleó al Palau de Versalles, oi que sí? Crec que no està disponible –va dir Annick, amb ironia.

Aleshores, l’Annick va tenir una idea.

–Ostres! Mathieu, crec que en podrem fer-lo dins el llit de la meva mare, és més ample. A més, ara, ella no hi és.

–Em sembla molt guai, tia.

La noia va tornar a agafar la mà del seu noi, com si portés el gos per una passejada, i ell se’n deixava fer. Van sortir de l’habitació.

Annick va obrir la porta de l’habitació de sa mare, i van entrar tots dos.

–Som-hi, Mathieu. Ara que la meva mare no hi és...

No va acabar la frase. De cop i volta, se’n va aturar i va obrir els seus grans ulls blaus, sorpresa.

–Ep...? –van dir tots dos alhora.

Al llit de la Christine, ella va veure que hi havia gent. Hi era la seva mare, la Christine, i... una altra persona. Immediatament va pensar en un home, la seva mare se’n porta algun de tant en tant, però aquell home tenia un aspecte peculiar...

–Mamà? –va dir l’Annick, com agafada quan era petita dins una trapellada.

–Annick...? –la veu de la Christine, semblava més aviat que l’hi havia agafada a ella, no pas a la seva filla.

–Què hi fas aquí...? –va dir la noia.

–No, res, volia ser aquí dins la intimitat, amb la meva amiga –va dir la Christine, amb tranquil·litat.

–Amiga...?

–Sí, amiga... i per cert, Annick, perquè no ens presentes al teu noi?

–El meu noi...? Bé... –la noia volia evitar neguits–. Mamà, et presento al Mathieu.

–Mathieu, com en Mathieu Amalric, l’actor, oi? –va fer broma la Christine.

–Ostres, sempre em fan la mateixa brometa! –va exclamar el noi.

–I... vostè... com es diu? –va preguntar l’Annick a la dona que hi era al llit amb la seva mare, totes dues tapant-se amb les vànoves, ja que anaven despullades.

–Isabelle –va dir ella.

–Carai, Isabelle, com la Isabelle Adjani, l’actriu –ara, era l’Annick qui feia una brometa.

Tots van riure.

Aleshores, l’Annick va decidir agafar de la mà al seu noi i sortir de l’habitació.

–Bé, si ens disculpeu, que tindreu que xerrar molt sobre sexe... ep, sobre les vostres coses, en Mathieu i jo ens anirem cap a la meva habitació. D’acord, Mamà?

–Per descomptat, filla. Per cert, el teu xicot és maquíssim.

–Xicot? I ara! No és pas el meu xicot. Només és un company de classe, que m’agrada molt, i volíem card... Bé, deixa’l estar. Ens veurem.

Van sortir tots dos de l’habitació i van tancar la porta. La Christine i la Isabelle es van mirar als ulls tendrament i es van fer un petó apassionat. Van apartar les vànoves per quedar-se despullades i deixar lliures les mans de cadascuna, amb la seva passió amorosa lliure i sense fre. La Christine, per descomptat, era qui semblava la mestra de cerimònies. Semblava que haver nascut Lleó, el seu signe zodiacal, sempre la portava a manar en tot.

Mentrestant, l’Annick i en Mathieu van tornar cap a l’habitació d’ella. Després de tancar la porta darrera seu, van esclatar a riure tots dos.

–Renoi, quina mare més moderna tens, reina –va dir el noi.

–Sí, és cert, sempre em sorprèn amb coses, però això... bé, que sigui feliç, s’ho mereix. I la Isabelle és molt maca. Em cau molt més simpàtica que molts paios que s’ha portat.

–A mi, tant me fa si ho fem aquí, tu i jo.

–També, maco. Bé, doncs...

La noia es va abraçar amb el seu noi, ja assegut al caire del llit, i es van fer un petó llarg. A poc a poc, es van anar despullant, per fer l’amor amb l’energia dels adolescents.

–Això és tot, amor meu –dic jo al Jojo, que hi havia sentit amb atenció la meva descripció de tot allò, com el narrador d’una ràdio novel.la d’abans.

Ell feia una cara, una barreja de mig indiferent i mig sorprès. Per la pantalla del mòbil, l’efecte era encara més surrealista.

–Bé... si ella és feliç, me n’alegro per ella, però amb mi, era la dona més enamorada d’un noi de tot arreu. I per sortir-ne de l’armari, no hi ha cap edat.

Li va sortir un discurs coherent, breu i clar. Vaig fer un aplaudiment.

–Bravo! –vaig dir.

En Jojo, com sempre ben modest, ho va agrair.

–Gràcies, maca. Vull dir que si a la Christine li agraden ara les dones, té tot el dret.

–Hi penso el mateix.

11 de Febrero de 2021 a las 00:50 0 Reporte Insertar Seguir historia
0
Fin

Conoce al autor

Comenta algo

Publica!
No hay comentarios aún. ¡Conviértete en el primero en decir algo!
~