dianaalenay000 Diana Alenay

El poeta va cloure els ulls i va cercar al seu interior. Els sentiments tronaven a les agitades aigües del seu cor. Com transmetre'ls a la ploma? Com transformar-los en paraules, en versos que transmetessin la magnitud de les seves emocions, la brutal punyalada del desamor, les il•lusions ofegades... Oh, sí. Ploma, tinta negra com un mal presagi... Aquest conte ha rebut el segon premi de la Vª edició del concurs de contes fantàstics de Sant Joan les Fonts


Kurzgeschichten Alles öffentlich. © Tots els drets reservats

#cuento #conte #shortsory #joventut #juventud #amoradolescente #suicidi #fairytale #fairies #hadas #fades #amoradolescent #amor #literatura #poeta #catalunya #català #fantasia #gojes #dones'daigua #Aigua
Kurzgeschichte
1
1.4k ABRUFE
Abgeschlossen
Lesezeit
AA Teilen

La il·lusió mor en aigües fredes

El poeta va cloure els ulls i va cercar al seu interior. Els sentiments tronaven a les agitades aigües del seu cor. Com transmetre'ls a la ploma? Com transformar-los en paraules, en versos que transmetessin la magnitud de les seves emocions, la brutal punyalada del desamor, les il•lusions ofegades... Oh, sí. Ploma, tinta negra com un mal presagi...

Perquè havia estat amb tinta que havia començat. L'havia coneguda en una botiga. Ell necessitava un nou quadern per a les seves poesies, ella, tinta. Havia sentit el seu comentari a la dependenta Se m'acaba tan de pressa... és com si me la begués!, i el poeta, que portava un parell de minuts embadalit amb el seu cos perfecte i la seva fosca cabellera, va aprofitar per acostar-se, deixar el quadern al taulell perquè l'hi cobrés la dependenta, i va preguntar a la noia, que guardava la tinta, si ella també escrivia. La noia li havia somrigut i els seus voluptuosos llavis, pintats de carmesí, s'havien desclòs per respondre afirmativament. Van
sortir de la botiga parlant de literatura. Els seus gustos tenien poc en comú, ella era més vulgar, però ell estava segur que podia convèncer-la perquè canviés. Quan van arribar al final del carrer i la noia va girar en direcció contrària a la seva, el poeta va girar amb ella com si ell també hagués d'anar cap on ella anava. Era tan inusual trobar algú que també escrigués...

En el temps que va trigar a acompanyar-la a casa, el poeta va sentir que aquella trobada inflamava el foc de la creativitat dins seu. Els versos van venir-li a la ment fluids com el raig de les fonts. Havia trobat la seva musa.

El poeta va anar-se'n a dormir amb la dolça veu de la seva musa encara dringant-li a les orelles, la ment plena de versos i fantasies. Era el naixement d'una gran història d'amor, n'estava segur.

Estar enamorat va donar ales a la seva creativitat. Va escriure poemes i poemes en els quals expressava els seus sentiments envers la musa que els havia inspirat.

Van decidir trobar-se. La noia va portar-lo a un petit gorg regat per un rierol. Era un lloc preciós, però la seva musa ho era més encara. Va passar-se hores llegint-li poesies, mostrant-li tot el que ell era. Ella l'havia escoltat embadalida i admirada. Era prou culta per entendre'l, però no tant com ell. Encara havia d'aprendre. Cap problema: ell li havia estat ensenyant.

Van tornar a trobar-se, tot i que els va costar; a ella li costava adaptar-se, pretenia manar. Se l'estimava, és clar, però això no volia dir que hagués de modificar la seva rutina diària per
veure-la. Per senzill que fos, això a ella li costava molt entendre-ho. Abans d'acomiadar-se, el poeta va confessar-li a la seva musa que li tenia el cor robat, que si el corresponia. El cor li anava a mil. S'havia imaginat aquell moment tantes vegades... la
seva reacció emocionada, afalagada. El seu primer petó.

La seva resposta -ho sento, però t'he vist un parell de cops a la vida- va ser com una espasa de glaç que va
colpir-lo amb la força d'una allau. El dolor va florir al seu pit inflamat d'amor.

Atordit, havia acordat seguir sent amics. La seva trobada s'havia acabat després d'això. Ara tronava a peu al poble. Ella s'havia quedat al gorg.

-Maleïda dona d'aigua –va mastegar amb ràbia.

Per què? Per què? Per què havia fet miques el seu cor?


😭💔🖋️



El poeta no podia dormir. La llum de la lluna creixent s'escolava per la finestra i el desvetllava. Devia estar la dona d'aigua nedant ara sota aquell radiant somriure? Radiant... Nua...


Si tan sols pogués trobar la manera de convocar-la... sí, sí, ho sabia. S'havia precipitat. No es coneixien. Però l'amor està per sobre d'aquestes coses mundanes, com bé mostren les
llegendes sobre les dones d'aigua deixant el gorg pels seus homes. Potser si l'hi feia veure...


Sense pensar-s'hi més, el poeta va llevar-se.



Hi havia dos camins per arribar al gorg. Un portava a la part de baix, per on podies tocar l'aigua i mullar els peus. L'altre duia a una gran roca que dominava el riu des dels seus cinc metres sobre el nivell de l'aigua. Els més valents saltaven, exhibint-se davant les femelles en un ritual que es perdia en la nit fins a temps més bestials. Això havia estat el que havia donat la idea al poeta. Va parar l'orella. No semblava que hi hagués ningú al gorg. Potser allò de fer la bugada a la llum de la lluna fos només un mite, o un costum passat de moda, i les goges actuals rentaven la roba a la rentadora, com tothom.


Era igual. Un fil de núvol va partir la lluna. El poeta caminava per la roca, i va seguir caminat quan la roca es va acabar. No va cridar quan la gravetat va sotmetre el seu cos i va enfonsarlo en les fredes aigües del gorg. El fred va colpir-lo, un abrusador impacte físic. L'aigua va pujar-li nas amunt. No se l'havia tapat en deixar-se caure. Quin sentit tenia? Va penetrar l'aigua com una llàgrima de Sant Llorenç perduda. Els seus peus calçats van tocar el fons ple d'algues suaument.


I allà van romandre.



Els segons van escolar-se sense que l'aigua l'escopís cap a la superfície. Ell tampoc va fer cap intent... en un principi. Aviat lluitava per la seva vida. Però les pedres que s'havia anat ficant a les butxaques de camí al gorg i la roba xopa foren una força en contra massa gran per al poeta. En pocs minuts jeia –de cara a la lluna, inabastable, com l'afecte de la seva musa- amb les vies respiratòries envaïdes pel fluid de la vida, que ara la hi arrabassava. La seva visió va
entelar-se, la lluna va esdevenir una llum sense forma nítida que no va trigar a apagar-se.


🌙🏞️😖



La dona d'aigua estava mig adormida quan va sentir el cos caure al gorg. Fins i tot abans de descloure els ulls ja sabia que era un home.



-I aquí tenim el o la suïcida numero fa-dos-cents-anys-que-en-vaig-perdre-el-compte! –va dir la seva amant, tota desmanegada al seu costat.



Ara que estava relaxada, després d'una llarga sessió de petons i carícies amb la goja del naixement del rierol... Però, oh, no, un humà està en aquests mateixos moments dinyant-la al fons del teu gorg. Mou el cul i treu-lo abans no faci pudor de mort... amb un gemec de fàstic, va rodolar sense presses en direcció a l'aigua. Va caure-hi de planxa, els braços mig estirats i les cames obertes en una postura gens elegant.



Definitivament indigne de la sublime musa que el poeta inconscient que va trobar-se al fons creia que era. Va sospirar pel nas, provocant dues fileres ascendents de bombolletes. Aquest noi... Va treure-li les pedres de les butxaques, va engrapar-lo pel coll de la samarreta i va dirigir-lo amunt ajudada per l'aigua. Quan van ser a la superfície va ordenar a l'aigua que
sortís del seu sistema respiratori. La seva amant va ajudar-la a jaure'l a la riba.



En fer-ho van sentir un so esquerdat i dringant, com de vidres trencats. Mig esperant-s'ho, la dona d'aigua va fer-lo rodolar i va furgar-li les butxaques. Va enretirar la mà d'una estrebada tan bon punt va posar-la a la segona butxaca.



-T'has tallat?



Va assentir i va posar-se el dit a la boca. Amb cura, la seva amant va ficar la mà a la mateixa butxaca i va extreure'n una formosa ampolleta amb el coll trencat. Dintre l'ampolla hi havia un paper enrotllat.



-Anem a veure quines penes tan grans afligeixen el nostre suïcida d'avui... Ui, té una cal•ligrafia preciosament il•legible. Senyora de les cal•ligrafies illegibles, llegeixi vostè –va plantar-li el paper sota el nas.



-Senyora d'aquestes... fredes aigües, m'heu robat el cor, però quan us l'he en...tregat, voluntàriament no l'heu volgut acceptar. Entenc que dubtéssiu de la profunditat dels meus
sentiments. Espero que l'entrega del meu cos i la meva ànima als vostres lànguids braços us mostri que els meus sentiments envers vós són tan... profunds com els vostres ulls. Prego que els abraceu.



Les dones d'aigua van riure, les riallades tenyides d'amarga tristor.


-Tant se val quants anys passin, eh? Dels trobadors als adolescents lletraferits del segle XXI, tots acaben fent igual... en els seus cap, som misterioses, formoses, si ens treuen del gorg ens hi casarem i serem perfectes esposes que els farem nedar en bona fortuna... No t'imagines el
que m'agradaria saber qui va ser el graciós que va inventar el sant enfilall de collonades...



-Algú amb collons, això segur. Com si hagués de ser el que una altra persona necessita que sigui... No hi ha manera de tenir ni un trist amic... sempre passa igual... canviant de tema, tens gana? –l'altra va assentir i les dones d'aigua van submergir-se en les fredes aigües del gorg sense prendre's la molèstia de fer-ho amb elegància, deixant sol un poeta que va recuperar la consciència amb els esquitxos.


La seva musa l'havia tornat a rebutjar, deixant-lo amb els seus versos i il•lusions ofegades.


6. Juli 2022 10:33:06 0 Bericht Einbetten Follow einer Story
0
Das Ende

Über den Autor

Diana Alenay La sang de les fades és la tinta dels qui escriuen una història màgica

Kommentiere etwas

Post!
Bisher keine Kommentare. Sei der Erste, der etwas sagt!
~